dijous, 20 de maig del 2010

Els problemes tècnics

No cal insistir massa en les critiques que s’han vesat sobre els aspectes tecnològics de la fase de votació de la consulta per a la reforma de la Diagonal, però caldria fer alguna reflexió.

Com la perfecció no existeix, hi ha algun sistema que funcioni al 100%? Mai ningú de vostès ha anat a un caixer automàtic i s’ha trobat amb talls de línia, opcions no executables o senzillament el cartell vermell de “fora de servei”? Si estan connectats 11 hores a Internet, no hi ha cap pàgina de les que visiten actualment que costi més de l’habitual en carregar-se o fins i tot no sigui possible accedir-hi en alguna ocasió?

Crec sincerament, que se n’ha fet un gra massa, en alguns aspectes.

Cal distingir dos tipus de problemes: els específicament tècnics que no atempten necessàriament al dret a votar i els que han permès suplantar la identitat d’un participant. En un món ideal cap de les dues tipologies haurien d’haver-se donat, però si be les primeres són inherents al mecanisme de votació electrònica, la segona sí que resulta inexcusable.

El cap del grup majoritari de l’oposició al consistori municipal, el Sr. Xavier Trias, no va poder votar en el lloc que havia escollit per un cable desconnectat que no fou degudament detectat. Amb paciència, això sí, es va traslladar un centenar de metres a un altre punt de consulta presencial i allà va poder exercir a la primera el seu dret. La votació es va perllongar durant sis dies i es podia efectuar presencialment o per Internet, de manera que qui volia manifestar la seva opinió tenia altres opcions. D’acord que no és una situació ideal, però sí esmenable amb bona voluntat. Era el primer cop que massivament es feia una votació electrònica a la ciutat de Barcelona i, com tot en aquest món, necessita un rodatge.

Les penjades del sistema es resolvien reiniciant-lo, operació que no arribava als tres minuts, en condicions normals. Qui no ha anat a adquirir algun producte o a rebre algun servei i li han dit allò de “un moment, si us plau, que la màquina no funciona”?

Més greu que les errades tècniques en si és la seva manca de verificació inicial. La Gerent de Sistemes d’Informació de l’Ajuntament manifestava a la premsa (o això deia la premsa que havia manifestat) els primers dies de la votació que no s’havia fet una prova general del sistema el dia anterior. És que s’hagués tingut que fer, no el dia anterior, sinó abans. No sóc tècnic en sistemes d’informació, però estic segur que si Internet està ple de missatges generats automàticament de manera indiscriminada, el sistema de votació escollit podia sotmetre’s a una prova de recepció de milers de vots llançats simultàniament per intentar determinar la seva resistència.

Però tot i així, més preocupant encara resulta l’alteració d’un principi bàsic de la democràcia com és la identificació de la persona que vota. No es pot considerar permissible un mecanisme d’identificació basat en el número de DNI i data de naixement enviats per SMS rebent un codi autentificació per introduir en la pantalla de votació. Internet, pel bo i pel dolent, conté tanta informació que permet obtenir dades personals, principalment de ciutadans de rellevància. Ben coneguts són els casos del cap del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona o de la Infanta Cristina. Ni com a mecanisme per facilitar el vot es pot permetre aquest canal d’identificació. Quants avis, pares, germans o fills hauran votat sense ser-ne conscients? Mal favor a la participació ciutadana s’ha fet. Però té una fàcil solució (les errades estan per aprendre d’elles), no permetre mai més aquest mecanisme d’autentificació.

dimecres, 19 de maig del 2010

Perquè un cessament i no treballar per la ciutadania?

Si la consulta per a la remodelació de la Diagonal era un exercici de participació ciutadana, el cessament (és igual voluntari o involuntari) del Primer Tinent d’Alcalde Carles Martí un cop vistos els resultats no fa cap favor a aquests tipus de processos, sinó que en la meva opinió els hi dóna un cop de gràcia, ara per ara, al que tots han contribuït.

La distorsió del procés ha consistit en no saber mantenir allò que es va prometre al seu inici: que hi hauria neutralitat política sobre les opcions presentades. Lluny d’això, cada partit (uns més que altres) ha fet bandera d’una de les alternatives. El posicionament més o menys explícit del principal partit del govern municipal en favor d’una opció ha acabat convertint la consulta en un plebiscit –segons diuen els comentaristes (vegis el final d’aquest escrit)-, com ha estat abastament comentat els dies anteriors, durant i després de la setmana passada. I l’altre partit del govern municipal va manifestar que no hi havia opció diferent a reformar la Diagonal i que a més aquesta no es podia concebre sense el tramvia, afirmació que poc marge deixava aparentment al procés participatiu i que no deixa de sobtar en ple procés quan un dels seus representats és una de les veus més autoritzades d’aquest país en temes de participació.

En un procés de participació ciutadana és el diàleg entre els ciutadans el que el caracteritza, podent finalitzar amb una manifestació concreta de l’opinió de cadascú. Si be el primer punt s’ha acomplert, almenys per part de diverses entitats i col·lectius que han anat argumentant explícitament al respecte, el punt final, la votació, sembla haver-se convertit en un debat polític més, com s’hagués pogut suscitar arran la fluctuació dels preus de les roses el dia de Sant Jordi degut a la globalització, per dir qualsevol cosa.

Els processos de participació ciutadana poden néixer de dues maneres: perquè els propis ciutadans, agrupats convenientment, llencen una proposta a debatre o perquè l’administració institucional els hi presenta una alternativa a contrastar o diverses possibilitats d’elecció sobre una alternativa ja decidida. Com molts han dit, potser en el cas que ens ocupa mancava una primera proposta: remodelar integralment la Diagonal, sí o no; i en cas de resultat guanyador el “sí”, obrir un termini de propostes sobre les possibilitats, debatre-les i presentar-les a elecció dels ciutadans. I tot i així, en l’esquema escollit per a la consulta de la Diagonal, s’haguessin pogut unificar aquests debats desdoblant la famosa alternativa C (inexistent com a tal en el moment de la votació) per tal que les persones que varen decidir votar tinguessin l’oportunitat de manifestar clarament si no volien una reforma integral o si la volien però cap de les dues propostes oficials presentades els hi agradava: es tractava d’afegir un quadret més a la pantalla de votació. I una mica més enllà, s’hagués pogut obrir la possibilitat de propostes no realitzades només pels tècnics municipals sinó per altres col·lectius, que aquests dies ha quedat clar que d’existir, existeixen.

Si tot això s’hagués conduit sota una autèntica convicció de comptar amb l’opinió de la gent per tirar endavant (o no) un projecte i per tant demanar-los el seu parer des d’una neutralitat institucional en la formació de la decisió final, però amb un impuls institucional decidit (i realment sentit) del procés participatiu, el resultat final no hauria de representar un terratrèmol polític ni immolació personal de ningú, sigui voluntària o forçada, sinó, senzillament, un mandat ciutadà indicant que el camí a seguir. I com la Diagonal no ho és tot en la ciutat, aquells que estaven disposats a treballar en ella ho haurien d’haver continuat fent en allò pel que, en teoria, varen ser elegits: per representar als ciutadans i, per tant, per a treballar en les seves prioritats i necessitats. ¿És treballar per la ciutadania plegar (o fer plegar) un representant polític quan la ciutadania diu per quin camí vol anar? Potser el que caldria és precisament treballar (no ens ha de cansar repetir aquesta paraula) en aquest sentit, en el que vol la gent, no en el que es pensa que vol la gent.

Vaig tenir l’oportunitat de copsar l’opinió de dues-centes persones que varen votar en la consulta. Ni una A era a favor de l’Alcalde, ni una B anava mig en contra i ni una C pretenia fer-lo dimitir: els votants actuaven per raonaments més “simplistes”: pensant en la pregunta, en la forma de la nova Diagonal, en el transport, en el maca que ara és i no cal tocar-la, en el que podria ser, però tenim ara altres problemes, en que no vull que sigui així... però no en jocs d’estratègia. I això és la participació: una cosa més simple, sense tants embolics.

dilluns, 17 de maig del 2010

Un exercici democràtic

Suposant que la democràcia sigui aquell sistema d’ordenació de la vida pública pel qual els ordenats (ciutadans) decideixen per si mateixos com ordenar-se, la consulta sobre la reforma de la Diagonal ha estat un exemple de democràcia.

Algunes veus crítiques en relació als anomenats processos participatius afirmen que els ciutadans no som suficientment savis com per decidir què ens convé i en canvi els nostres representants, instruïts per suposats experts en la matèria, sí ho poden fer. No tornaré a insistir que no hi ha una saviesa “experta”. Hem vist com diversos experts han defès aquests dies tant l’opció A, com la B com cap de les dues. Qui té la raó?

El que sí que tinc clar és que si estem en una democràcia, no es pot ometre, sota pretextos tècnics, l’opinió del 79,84% d’aquells ciutadans que han decidit expressar el seu parer sobre la reforma de la Diagonal. Imaginem que no es fa la consulta, que el consistori municipal decideix dur a terme la reforma i que un cimera d’experts aconsella l’opció A (o la B, tant se val). Doncs be, la racionalitat dels demòcrates no participatius ens porta a desenvolupar un projecte de 125-136 milions d’euros en contra de l’opinió del 79,84% dels ciutadans que han votat, que són qui per una o altra via paguen les obres. Hum... Alguna cosa no em lliga.

Ha votat poca gent? Val, però per regla general (la perfecció no existeix) tothom que ha volgut votar ho ha fet. Si la democràcia té alguna cosa a veure amb la llibertat ha de respectar la decisió de la ciutadania, encara que sigui la de no manifestar-se en un tema donat. Quin impacte mediàtic hagués tingut pel comentaristes que ninguneixen la baixa participació una manifestació de 137.454 persones a la Diagonal en contra de les propostes A i B de reforma?

diumenge, 9 de maig del 2010

L'opció D del Fòrum del Transport Català

Adjunto l’enllaç amb la proposta d’una opció D presentada pel Fòrum del Transport Català com a nova i interessant aportació al debat.

http://diagonalopciod.com/

diumenge, 18 d’abril del 2010

Més sobre la impossiblitat d'una consulta tècnica

Important, al meu entendre, aquesta reflexió del professor Joan Subirats:

"Las alternativas técnicas planteadas se someterán a consulta ciudadana. ¿Es necesario? Estos días, de sectores profesionales vinculados a la arquitectura y al urbanismo surgen muchas voces que muestran su escepticismo o su rechazo ante la eventualidad de la votación. Se alude a que en otras épocas las grandes decisiones urbanas no se votaron. Ni las urbanas, ni ninguna otra. Otros añaden que la opinión ciudadana no aportará valor o más bien genera confusión. No es un tema nuevo. No acaban de entender que no se somete a votación la viabilidad técnica, que se supone, sino la viabilidad social. Y que cuanto más complejo es un problema desde el punto de vista social, cuantas más aristas y posibles desacuerdos plantea, más necesario es incorporar legitimidad y consenso para que su implementación sea posible. La deliberación y el debate social son cada vez más imprescindibles en temas de alcance estratégico."http://www.elpais.com/articulo/cataluna/reforma/ciudad/elpepuespcat/20100410elpcat_9/Tes

Democràcia corporativista

Luis Alonso, candidat al deganat del Col.legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya incideix en la impossibilitat que els ciutadans puguem decidir com pensem que hauria de ser una nova Diagonal.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=704388

Insisteixo en el que ja he dit en altres ocasions, es parla de decisions tècniques com si fossin axiomes que no cal demostrar. I quins tècnics tenen raó? Els que recomanin l'opció A, la B o la C?

divendres, 9 d’abril del 2010

La democràcia dels experts

En el debat que s’organitza amb motiu de la reforma de la Diagonal no costa gaire trobar veus que per uns o altres motius justifiquen deixar la decisió en mans dels experts, ja sigui perquè el tema resulta massa complex fins i tot pels experts i només ells poden consensuar el camí a seguir, ja sigui perquè els ciutadans de carrer no en sabem d’aquestes coses, ni que ens les expliquin, segons defensen alguns.


No tornaré a dir que tot es tracta de la informació que es subministri sobre les diverses opcions, ja ho he fet recentment, ni que 10.000 opinions són més representatives que 50, diria jo. Però si vull deixar obertes dues reflexions que m’han sorgit avui.


La primera, res te a veure amb la reforma proposada, però si amb els experts. Una norma jurídica com és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya elaborada pels representats electes dels ciutadans a Catalunya, ratificada per qui va voler votar i sentenciada per més representants electes, aquest cop a nivell estatal, depèn en bona part de deu magistrats que al pas que van dictaminaran una sentència amb el vot de qualitat de la seva presidenta... Buf... Resulta que deu experts constitucionalistes no es posen d’acord en la seva decisió... Llavors, és inexorable la decisió d’experts? Com també deia dies enrere, si dintre aquest col·lectiu d’experts en qualsevol matèria trobem sempre opinions de tots colors (com ha de ser, crec), la seva decisió serà més sàvia que la de la resta de ciutadans?


La segona reflexió té ja més a veure amb la reforma de la Diagonal i el món de l’urbanisme. Vinc de presenciar l’estrena d’un documental anomenat La Diagonal (que recomano a qui pugui veure’l). Resulta que el Pla Cerdà, del que molts barcelonins estem orgullosos, també va tenir els seus detractors entre l’anomenat món dels “tècnics”. I ara contesto la pregunta que dies enrere formulava un articulista (del que ara lamento no recordar el nom), tot defensant la no celebració de la consulta: què hagués estat del Pla Cerdà si s’hagués sotmès a votació popular? Doncs no ho sé, com tampoc ho sé si els experts contraris al Pla haguessin tingut més pes en la presa de la decisió.


I decisió per decisió, em quedo amb la dels ciutadans, que al cap i a la fi són els que pagarem la remodelació i els utilitzarem, més o menys sovint, la Diagonal. Que els tècnics defensin les seves postures i cadascun de nosaltres la nostra preferència.

dilluns, 29 de març del 2010

El votant 3001

En Josep M. Espinàs publica avui un article a El Periódico (http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=699200&idseccio_PK=1006&h=) en el que per una part posa de relleu la ignorància de la majoria de la població en matèria urbanística, de manera que no s’entén perquè ens han de consultar. Per aquesta regla de tres, com és possible que votem els nostres representants al Parlament, per exemple, si la majoria dels mortals no tenim ni idea (tècnicament parlant) de les diferents alternatives per a reduir l’atur, del cost de construir un corredor mediterrani o de l’impacte macroeconòmic d’una variació en els impostos? És si fa no el mateix, a no ser que votem a un candidat perquè ens cau be i prou.

Ja he dit aquí mateix que no tots els tècnics opinen el mateix sobre la reforma de la Diagonal. Llavors, qui és més tècnic, el que diu blanc, el que diu negre o el que es situa en qualsevol lloc de l’espectre cromàtic intermedi? Els senyors que cobren per estudiar a fons les diverses possibilitats també podrien cobrar per explicar-les, documentar-les i possibilitar que aquells que vulguin analitzar el tema ho puguin fer. I a cop d’un “clic” podríem saber què diuen uns i altres i preferir allò que més s’avingui amb les nostres característiques.

L’article acaba amb una reflexió que aquests dies he vist efectuar a més d’un articulista: “¿i si la decisió sobre la Diagonal depèn del vot d’un noi de la Bonanova o d’una noia de Ciutat Vella?” Això només es cert si hi ha un únic votant. Imaginem 1.000 vots per l’opció A, 1.000 per la B i 1.000 per cap de les dues i que arriba el votant 3.001 i últim… Voti el que voti, serà ell qui ha decidit el resultat final?, els 1.000 vots anteriors a la seva arribada per a la mateixa opció no són també una mica responsables del resultat final?

Es requereix un quòrum mínim?

Enric Sierra (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100322/53897880481.html) planteja ahir a La Vanguardia el tema important de la significació o no del percentatge de participació d’una consulta com la que es planteja per la Diagonal.

Voldria fer una consideració inicial al respecte sobre la relativitat de les xifres (i no vull dir que la sigui la intenció del Sr. Sierra ni molt menys, se se’m mal interpreti). Es pot fer una lectura que 30.000 persones son poc significatives davant un fet, mentre que davant un altre es pot dir que son gairebé una multitud. Imaginem els comentaris que pot suscitar una manifestació de 30.000 persones recorrent la Diagonal en contra de la seva reforma o a favor de la mateixa? Algú s’atreviria a afirmar que Barcelona (tota) es manifesta a favor o en contra.

Imaginem ara que la reforma es tira endavant sense consulta popular, apel·lant al criteri dels experts i al bon fer dels representants electes, com en molts comentaris sobre el tema es pot llegir. Sense posar en dubte la professionalitat dels dos col·lectius, segur que no tots els experts opinaran el mateix (als diaris es pot contrastar aquests dies) i que no tots els responsables de votar el projecte en la seva qualitat de regidors del Consistori ho faran en el mateix sentit (com es posa de manifest). Llavors, qui està en el camí més encertat? Personalment ho tinc clar, tots, perquè les raons, d’uns pel si i els altres pel no, correspondran a diferents visions, totes elles respectables: és un tema de prioritats, sigui pel transport privat, pel públic, dins d’ell pel bus o el tram, pel pressupost, pels vianants, pels comerciants…

I els ciutadans no tenen prioritats? Si dels 41 regidors, assessorats/influits per determinats col·lectius, 22 voten una cosa, 18 una altra i 1 s’absté, els ciutadans mantenen col·lectivament aquesta proporció? És aquesta la voluntat dels votants en un tema que no estava explicitat en els programes electorals de les darreres eleccions en les que varen votar? No seria més acurat sentir l’opinió d’almenys 30.000?

Les claus sota el meu punt de vista són dues: donar la possibilitat (i facilitar) d’expressar l’opinió de cadascun (la utilitzin els que la utilitzin) i, abans, informar per a que puguin formar-se la seva opinió, escoltant als tècnics, als polítics, als grups directament implicats en els resultats de la reforma (o en la seva no realització).

I he de tornar a dir allò que aquestes dues claus, amb les noves tecnologies, són més factibles del que alguns afirmen. Manca experiència. I sense experiència, no hi ha evolució.

El vot entre els 16 i 18 anys

Pilar Rahola comenta en un article a La Vanguardia del proppassat dissabte (http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100321/53898859357/populismo-en-la-diagonal-la-vanguardia-barcelona-hereu.html) diversos motius sobre la improcedència del procés participatiu sobre la reforma de la Diagonal, un dels quals, segons ella, és el vot dels joves entre 16 i 18 anys, als quals considera amb capacitat indescriptible per opinar sobre temes d’urbanisme. Jo afegiria com la meva (que gairebé multiplico els 18 per tres) i la de la majoria dels mortals, incloent-hi la classe política. Però és que és obvi: quants Leonardos poden existir avui dia?.

La classe política, la classe empresarial, molts professionals liberals i també el ciutadà del carrer prenem decisions en les que no som experts perquè deixem que aquests, els experts, ens aconsellin o almenys donin la seva visió. I si volem més seguretat (i podem) demanem l’opinió de més d’un d’ells. Tot aquest procés de decisió es basa en un concepte que des de la col • laboració en un diari s’hauria de tenir en major consideració: la informació. Decideixi qui decideixi, ho farà en base a les dades que reculli sobre la qüestió. I crec que els joves, en els temps que corren, estan més habituats que molts de nosaltres a l’hora de tractar la informació. D’acord, serà a la vulguin, però saben tractar informació. I sense ella, als 18 o als 75 anys, si es vota és “a ull” com sembla sugerir l’autora de l’article quan es refereix als joves.

La clau de la qüestió és precisament la disposició d’informació. Aquesta és la base per a la presa de decisions, independentment de l’edat (sobrepassat un límit obvi, per descomptat). I sens dubte, qui recordi els seus anys acadèmics, fins i tot als 17, percebrà que és l’època de la vida en la qual es treballa amb més informació (una altra cosa és que es tregui fruit d’ella). Posteriorment, amb el temps i l’especialització de cadascú, la informació que es busca va sent més acotada i, de vegades, menys assimilable que durant la joventut.

El repte, davant de tots els ciutadans, és subministrar informació que permeti decidir quina opció preferim, o no, del projecte de reforma de la Diagonal. Es parla de si l’Eixample podrà absorbir el trànsit desviat des de la Diagonal o no, però encara no he vist cap anàlisi detallada sobre el perquè de si és que si o si és que no elaborat per cap expert, tot i que diuen que d’haver-los , n’hi ha. Es parla del cost econòmic, però no sé d’on surt ni com es finançarà. No he vist cap recreació visual en moviment dels projectes proposats que abasti un bon tram de la Diagonal, amb els seus vianants, els seus laterals, les seves cruilles i els seus vehicles, més enllà de les imatges pseudoanimades del web (www.bcn.es/diagonal/). Mentre no m’ofereixin tot això, no sé en base a què votaria, si pogués fer-ho. Com els de 16, 25, 43 o 80 anys …

I amb informació, en els centres educatius es poden obrir debats i anàlisi de propostes i dels seus impactes … cosa que no farem la majoria de nosaltres ni que anem a votar.

I no oblidem que en l’actualitat la informació està fortament lligada amb les noves tecnologies, sobre les que els joves de 16 a 18 anys poden donar-nos multitud de lliçons.

Els referèndums discutibles?

L’editorial de El Periódico d’ahir (http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=697430&idseccio_PK=1006&h=) considera que els referèndums són discutibles.

Deixant, per ara, de banda les característiques de les propostes que es sotmetran a consulta sobre la reforma de la Diagonal, l’editorial de El Periódico planteja el dubte de l’oportunitat de fer una consulta popular al respecte, que mereix alguns comentaris.

En l’editorial es discuteix la figura dels referèndums ja que “els partits guanyen unes eleccions d’acord amb un programa que han d’aplicar, sense donar-hi més voltes”.Suposem, ara per ara, què efectivament és així, que els ciutadans llegeixen tots els programes electorals, els comparen i decideixen votar al partit que presenta el programa més adient a les seves idees, interessos i gustos. No recordo que en cap programa es parlés del tema, però pot fallar-me la memòria. Porto una hora buscant els programes detallats dels partits representats al consistori barceloní per a les eleccions municipals del 2007 i no n’he trobat cap. Però la culpa pot ser meva per no haver-los guardat en el seu dia, si és que els vaig llegir tots. De totes maneres, en el cas de Barcelona, existeix el Programa d’Actuació Municipal en el que sí que es concreten amb detall suficient les actuacions a realitzar durant el mandat per l’equip de Govern. Consulto en www.bcn.cat, apartat “Ajuntament” i dins d’ell en “Acció de Govern” i “Pla d’Actuació Municipal”, i arribo al document que descriu les actuacions previstes pel mandat: http://w3.bcn.es/fitxers/participacio/pam/pamdef.223.pdf. Faig una cerca per “Diagonal” i apareix la previsió de diverses actuacions puntuals a l’avinguda, però en cap lloc que es parli de la seva reforma o rehabilitació. Per tant, en el supòsit que jo hagi votat algun dels partits de l’equip de govern ara fa gairebé tres anys, en aquell moment ni em van parlar del tema ni me’l vaig plantejar. Certament que en el punt 4.3.3.4 del document (pàg. 151) es diu que “Concretarem l’ampliació de la xarxa de tramvia i, en particular, de la connexió Trambaix-Trambesòs” i en el 4.3.3.5, a la mateixa pàgina, es declara com “projecte cabdal” cercar acords necessaris amb la Generalitat sobre diversos intercanviadors, en la relació dels quals figura “Diagonal (autobús, metro, tramvia)”. No sé si queda clar que al parlar d’aquests temes en aquestes paraules s’està fent referència a la reforma de la Diagonal.

Però suposem que tot aquest raonament és d’algú que no té tot el dia per seguir els entramats polítics ni llegir entre línies i que no ha sabut trobar el que busca. Podria continuar sent vàlid el raonament de l’editorial que estem comentant, sempre i quan els programes electorals dels partits siguin el factor que fan decidir el vot dels ciutadans.

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (www.ceo.gencat.cat) publica periòdicament els Baròmetres d’Opinió Política, amb una bateria de preguntes que intenta copsar l’opinió ciutadana sobre la situació política a Catalunya. En els números 367, 419 i 518 s’efectuen preguntes concretes sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, Parlament Espanyol i Parlament Europeu, respectivament, algunes de les quals es refereixen a l’impacte de la campanya electoral en el vot. La sèrie de preguntes no és homogènia, però es pot observar que en el cas català, un 58,9% dels entrevistats varen seguir amb poc o cap interès la campanya i un 36% va llegir el programa electoral d’algun partit. En el cas espanyol i europeu, on les preguntes són més homogènies i el qüestionari està més elaborat, la campanya electoral fou seguida amb poc o cap interès pel 43% i 70% dels enquestats respectivament. Entre els que van seguir la campanya amb interès, en el cas de les eleccions al Parlament Espanyol a un 75% li va servir poc o gens per decidir el seu vot; en el cas de les eleccions europees, a un 83%.

Segur, doncs, que els partits guanyen unes eleccions d’acord amb un programa que han d’aplicar i resulta ociós demanar l’opinió dels ciutadans sobre qüestions concretes?

D’altra banda, aquest lloc no pretén discutir la coherència o no del sistema de disciplina de vot que els partits acostumen a implantar entre els seus càrrecs electes, però cal demanar al mateix als ciutadans? Si jo he votat al partit X, he de combregar amb tot el que decideix? No em poden permetre manifestar (de forma vinculant, s’entén, no només escrivint a la xarxa o a una carta al director d’un diari) la meva opinió sobre qüestions concretes? Si calgués desplegar per a cada consulta tota la maquinària electoral i de votacions a les que estem acostumats, la qüestió té fàcil resposta, però si a través d’Internet em puc assabentar de les alternatives i manifestar la meva opinió, només caldria desenvolupar un mecanisme de votació electrònica adient. I això ja existeix, i sinó que li preguntin als estonians o d’aquí uns dies als barcelonins o a la Guàrdia Civil, que ja fa anys efectua les eleccions als seus representants laborals de forma electrònica.