Els problemes tècnics

No cal insistir massa en les critiques que s’han vesat sobre els aspectes tecnològics de la fase de votació de la consulta per a la reforma de la Diagonal, però caldria fer alguna reflexió.

Com la perfecció no existeix, hi ha algun sistema que funcioni al 100%? Mai ningú de vostès ha anat a un caixer automàtic i s’ha trobat amb talls de línia, opcions no executables o senzillament el cartell vermell de “fora de servei”? Si estan connectats 11 hores a Internet, no hi ha cap pàgina de les que visiten actualment que costi més de l’habitual en carregar-se o fins i tot no sigui possible accedir-hi en alguna ocasió?

Crec sincerament, que se n’ha fet un gra massa, en alguns aspectes.

Cal distingir dos tipus de problemes: els específicament tècnics que no atempten necessàriament al dret a votar i els que han permès suplantar la identitat d’un participant. En un món ideal cap de les dues tipologies haurien d’haver-se donat, però si be les primeres són inherents al mecanisme de votació electrònica, la segona sí que resulta inexcusable.

El cap del grup majoritari de l’oposició al consistori municipal, el Sr. Xavier Trias, no va poder votar en el lloc que havia escollit per un cable desconnectat que no fou degudament detectat. Amb paciència, això sí, es va traslladar un centenar de metres a un altre punt de consulta presencial i allà va poder exercir a la primera el seu dret. La votació es va perllongar durant sis dies i es podia efectuar presencialment o per Internet, de manera que qui volia manifestar la seva opinió tenia altres opcions. D’acord que no és una situació ideal, però sí esmenable amb bona voluntat. Era el primer cop que massivament es feia una votació electrònica a la ciutat de Barcelona i, com tot en aquest món, necessita un rodatge.

Les penjades del sistema es resolvien reiniciant-lo, operació que no arribava als tres minuts, en condicions normals. Qui no ha anat a adquirir algun producte o a rebre algun servei i li han dit allò de “un moment, si us plau, que la màquina no funciona”?

Més greu que les errades tècniques en si és la seva manca de verificació inicial. La Gerent de Sistemes d’Informació de l’Ajuntament manifestava a la premsa (o això deia la premsa que havia manifestat) els primers dies de la votació que no s’havia fet una prova general del sistema el dia anterior. És que s’hagués tingut que fer, no el dia anterior, sinó abans. No sóc tècnic en sistemes d’informació, però estic segur que si Internet està ple de missatges generats automàticament de manera indiscriminada, el sistema de votació escollit podia sotmetre’s a una prova de recepció de milers de vots llançats simultàniament per intentar determinar la seva resistència.

Però tot i així, més preocupant encara resulta l’alteració d’un principi bàsic de la democràcia com és la identificació de la persona que vota. No es pot considerar permissible un mecanisme d’identificació basat en el número de DNI i data de naixement enviats per SMS rebent un codi autentificació per introduir en la pantalla de votació. Internet, pel bo i pel dolent, conté tanta informació que permet obtenir dades personals, principalment de ciutadans de rellevància. Ben coneguts són els casos del cap del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona o de la Infanta Cristina. Ni com a mecanisme per facilitar el vot es pot permetre aquest canal d’identificació. Quants avis, pares, germans o fills hauran votat sense ser-ne conscients? Mal favor a la participació ciutadana s’ha fet. Però té una fàcil solució (les errades estan per aprendre d’elles), no permetre mai més aquest mecanisme d’autentificació.