Si la consulta per a la remodelació de la Diagonal era un exercici de participació ciutadana, el cessament (és igual voluntari o involuntari) del Primer Tinent d’Alcalde Carles Martí un cop vistos els resultats no fa cap favor a aquests tipus de processos, sinó que en la meva opinió els hi dóna un cop de gràcia, ara per ara, al que tots han contribuït.
La distorsió del procés ha consistit en no saber mantenir allò que es va prometre al seu inici: que hi hauria neutralitat política sobre les opcions presentades. Lluny d’això, cada partit (uns més que altres) ha fet bandera d’una de les alternatives. El posicionament més o menys explícit del principal partit del govern municipal en favor d’una opció ha acabat convertint la consulta en un plebiscit –segons diuen els comentaristes (vegis el final d’aquest escrit)-, com ha estat abastament comentat els dies anteriors, durant i després de la setmana passada. I l’altre partit del govern municipal va manifestar que no hi havia opció diferent a reformar la Diagonal i que a més aquesta no es podia concebre sense el tramvia, afirmació que poc marge deixava aparentment al procés participatiu i que no deixa de sobtar en ple procés quan un dels seus representats és una de les veus més autoritzades d’aquest país en temes de participació.
En un procés de participació ciutadana és el diàleg entre els ciutadans el que el caracteritza, podent finalitzar amb una manifestació concreta de l’opinió de cadascú. Si be el primer punt s’ha acomplert, almenys per part de diverses entitats i col·lectius que han anat argumentant explícitament al respecte, el punt final, la votació, sembla haver-se convertit en un debat polític més, com s’hagués pogut suscitar arran la fluctuació dels preus de les roses el dia de Sant Jordi degut a la globalització, per dir qualsevol cosa.
Els processos de participació ciutadana poden néixer de dues maneres: perquè els propis ciutadans, agrupats convenientment, llencen una proposta a debatre o perquè l’administració institucional els hi presenta una alternativa a contrastar o diverses possibilitats d’elecció sobre una alternativa ja decidida. Com molts han dit, potser en el cas que ens ocupa mancava una primera proposta: remodelar integralment la Diagonal, sí o no; i en cas de resultat guanyador el “sí”, obrir un termini de propostes sobre les possibilitats, debatre-les i presentar-les a elecció dels ciutadans. I tot i així, en l’esquema escollit per a la consulta de la Diagonal, s’haguessin pogut unificar aquests debats desdoblant la famosa alternativa C (inexistent com a tal en el moment de la votació) per tal que les persones que varen decidir votar tinguessin l’oportunitat de manifestar clarament si no volien una reforma integral o si la volien però cap de les dues propostes oficials presentades els hi agradava: es tractava d’afegir un quadret més a la pantalla de votació. I una mica més enllà, s’hagués pogut obrir la possibilitat de propostes no realitzades només pels tècnics municipals sinó per altres col·lectius, que aquests dies ha quedat clar que d’existir, existeixen.
Si tot això s’hagués conduit sota una autèntica convicció de comptar amb l’opinió de la gent per tirar endavant (o no) un projecte i per tant demanar-los el seu parer des d’una neutralitat institucional en la formació de la decisió final, però amb un impuls institucional decidit (i realment sentit) del procés participatiu, el resultat final no hauria de representar un terratrèmol polític ni immolació personal de ningú, sigui voluntària o forçada, sinó, senzillament, un mandat ciutadà indicant que el camí a seguir. I com la Diagonal no ho és tot en la ciutat, aquells que estaven disposats a treballar en ella ho haurien d’haver continuat fent en allò pel que, en teoria, varen ser elegits: per representar als ciutadans i, per tant, per a treballar en les seves prioritats i necessitats. ¿És treballar per la ciutadania plegar (o fer plegar) un representant polític quan la ciutadania diu per quin camí vol anar? Potser el que caldria és precisament treballar (no ens ha de cansar repetir aquesta paraula) en aquest sentit, en el que vol la gent, no en el que es pensa que vol la gent.
Vaig tenir l’oportunitat de copsar l’opinió de dues-centes persones que varen votar en la consulta. Ni una A era a favor de l’Alcalde, ni una B anava mig en contra i ni una C pretenia fer-lo dimitir: els votants actuaven per raonaments més “simplistes”: pensant en la pregunta, en la forma de la nova Diagonal, en el transport, en el maca que ara és i no cal tocar-la, en el que podria ser, però tenim ara altres problemes, en que no vull que sigui així... però no en jocs d’estratègia. I això és la participació: una cosa més simple, sense tants embolics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada