dilluns, 29 de març del 2010

El votant 3001

En Josep M. Espinàs publica avui un article a El Periódico (http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=699200&idseccio_PK=1006&h=) en el que per una part posa de relleu la ignorància de la majoria de la població en matèria urbanística, de manera que no s’entén perquè ens han de consultar. Per aquesta regla de tres, com és possible que votem els nostres representants al Parlament, per exemple, si la majoria dels mortals no tenim ni idea (tècnicament parlant) de les diferents alternatives per a reduir l’atur, del cost de construir un corredor mediterrani o de l’impacte macroeconòmic d’una variació en els impostos? És si fa no el mateix, a no ser que votem a un candidat perquè ens cau be i prou.

Ja he dit aquí mateix que no tots els tècnics opinen el mateix sobre la reforma de la Diagonal. Llavors, qui és més tècnic, el que diu blanc, el que diu negre o el que es situa en qualsevol lloc de l’espectre cromàtic intermedi? Els senyors que cobren per estudiar a fons les diverses possibilitats també podrien cobrar per explicar-les, documentar-les i possibilitar que aquells que vulguin analitzar el tema ho puguin fer. I a cop d’un “clic” podríem saber què diuen uns i altres i preferir allò que més s’avingui amb les nostres característiques.

L’article acaba amb una reflexió que aquests dies he vist efectuar a més d’un articulista: “¿i si la decisió sobre la Diagonal depèn del vot d’un noi de la Bonanova o d’una noia de Ciutat Vella?” Això només es cert si hi ha un únic votant. Imaginem 1.000 vots per l’opció A, 1.000 per la B i 1.000 per cap de les dues i que arriba el votant 3.001 i últim… Voti el que voti, serà ell qui ha decidit el resultat final?, els 1.000 vots anteriors a la seva arribada per a la mateixa opció no són també una mica responsables del resultat final?

Es requereix un quòrum mínim?

Enric Sierra (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100322/53897880481.html) planteja ahir a La Vanguardia el tema important de la significació o no del percentatge de participació d’una consulta com la que es planteja per la Diagonal.

Voldria fer una consideració inicial al respecte sobre la relativitat de les xifres (i no vull dir que la sigui la intenció del Sr. Sierra ni molt menys, se se’m mal interpreti). Es pot fer una lectura que 30.000 persones son poc significatives davant un fet, mentre que davant un altre es pot dir que son gairebé una multitud. Imaginem els comentaris que pot suscitar una manifestació de 30.000 persones recorrent la Diagonal en contra de la seva reforma o a favor de la mateixa? Algú s’atreviria a afirmar que Barcelona (tota) es manifesta a favor o en contra.

Imaginem ara que la reforma es tira endavant sense consulta popular, apel·lant al criteri dels experts i al bon fer dels representants electes, com en molts comentaris sobre el tema es pot llegir. Sense posar en dubte la professionalitat dels dos col·lectius, segur que no tots els experts opinaran el mateix (als diaris es pot contrastar aquests dies) i que no tots els responsables de votar el projecte en la seva qualitat de regidors del Consistori ho faran en el mateix sentit (com es posa de manifest). Llavors, qui està en el camí més encertat? Personalment ho tinc clar, tots, perquè les raons, d’uns pel si i els altres pel no, correspondran a diferents visions, totes elles respectables: és un tema de prioritats, sigui pel transport privat, pel públic, dins d’ell pel bus o el tram, pel pressupost, pels vianants, pels comerciants…

I els ciutadans no tenen prioritats? Si dels 41 regidors, assessorats/influits per determinats col·lectius, 22 voten una cosa, 18 una altra i 1 s’absté, els ciutadans mantenen col·lectivament aquesta proporció? És aquesta la voluntat dels votants en un tema que no estava explicitat en els programes electorals de les darreres eleccions en les que varen votar? No seria més acurat sentir l’opinió d’almenys 30.000?

Les claus sota el meu punt de vista són dues: donar la possibilitat (i facilitar) d’expressar l’opinió de cadascun (la utilitzin els que la utilitzin) i, abans, informar per a que puguin formar-se la seva opinió, escoltant als tècnics, als polítics, als grups directament implicats en els resultats de la reforma (o en la seva no realització).

I he de tornar a dir allò que aquestes dues claus, amb les noves tecnologies, són més factibles del que alguns afirmen. Manca experiència. I sense experiència, no hi ha evolució.

El vot entre els 16 i 18 anys

Pilar Rahola comenta en un article a La Vanguardia del proppassat dissabte (http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100321/53898859357/populismo-en-la-diagonal-la-vanguardia-barcelona-hereu.html) diversos motius sobre la improcedència del procés participatiu sobre la reforma de la Diagonal, un dels quals, segons ella, és el vot dels joves entre 16 i 18 anys, als quals considera amb capacitat indescriptible per opinar sobre temes d’urbanisme. Jo afegiria com la meva (que gairebé multiplico els 18 per tres) i la de la majoria dels mortals, incloent-hi la classe política. Però és que és obvi: quants Leonardos poden existir avui dia?.

La classe política, la classe empresarial, molts professionals liberals i també el ciutadà del carrer prenem decisions en les que no som experts perquè deixem que aquests, els experts, ens aconsellin o almenys donin la seva visió. I si volem més seguretat (i podem) demanem l’opinió de més d’un d’ells. Tot aquest procés de decisió es basa en un concepte que des de la col • laboració en un diari s’hauria de tenir en major consideració: la informació. Decideixi qui decideixi, ho farà en base a les dades que reculli sobre la qüestió. I crec que els joves, en els temps que corren, estan més habituats que molts de nosaltres a l’hora de tractar la informació. D’acord, serà a la vulguin, però saben tractar informació. I sense ella, als 18 o als 75 anys, si es vota és “a ull” com sembla sugerir l’autora de l’article quan es refereix als joves.

La clau de la qüestió és precisament la disposició d’informació. Aquesta és la base per a la presa de decisions, independentment de l’edat (sobrepassat un límit obvi, per descomptat). I sens dubte, qui recordi els seus anys acadèmics, fins i tot als 17, percebrà que és l’època de la vida en la qual es treballa amb més informació (una altra cosa és que es tregui fruit d’ella). Posteriorment, amb el temps i l’especialització de cadascú, la informació que es busca va sent més acotada i, de vegades, menys assimilable que durant la joventut.

El repte, davant de tots els ciutadans, és subministrar informació que permeti decidir quina opció preferim, o no, del projecte de reforma de la Diagonal. Es parla de si l’Eixample podrà absorbir el trànsit desviat des de la Diagonal o no, però encara no he vist cap anàlisi detallada sobre el perquè de si és que si o si és que no elaborat per cap expert, tot i que diuen que d’haver-los , n’hi ha. Es parla del cost econòmic, però no sé d’on surt ni com es finançarà. No he vist cap recreació visual en moviment dels projectes proposats que abasti un bon tram de la Diagonal, amb els seus vianants, els seus laterals, les seves cruilles i els seus vehicles, més enllà de les imatges pseudoanimades del web (www.bcn.es/diagonal/). Mentre no m’ofereixin tot això, no sé en base a què votaria, si pogués fer-ho. Com els de 16, 25, 43 o 80 anys …

I amb informació, en els centres educatius es poden obrir debats i anàlisi de propostes i dels seus impactes … cosa que no farem la majoria de nosaltres ni que anem a votar.

I no oblidem que en l’actualitat la informació està fortament lligada amb les noves tecnologies, sobre les que els joves de 16 a 18 anys poden donar-nos multitud de lliçons.

Els referèndums discutibles?

L’editorial de El Periódico d’ahir (http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=697430&idseccio_PK=1006&h=) considera que els referèndums són discutibles.

Deixant, per ara, de banda les característiques de les propostes que es sotmetran a consulta sobre la reforma de la Diagonal, l’editorial de El Periódico planteja el dubte de l’oportunitat de fer una consulta popular al respecte, que mereix alguns comentaris.

En l’editorial es discuteix la figura dels referèndums ja que “els partits guanyen unes eleccions d’acord amb un programa que han d’aplicar, sense donar-hi més voltes”.Suposem, ara per ara, què efectivament és així, que els ciutadans llegeixen tots els programes electorals, els comparen i decideixen votar al partit que presenta el programa més adient a les seves idees, interessos i gustos. No recordo que en cap programa es parlés del tema, però pot fallar-me la memòria. Porto una hora buscant els programes detallats dels partits representats al consistori barceloní per a les eleccions municipals del 2007 i no n’he trobat cap. Però la culpa pot ser meva per no haver-los guardat en el seu dia, si és que els vaig llegir tots. De totes maneres, en el cas de Barcelona, existeix el Programa d’Actuació Municipal en el que sí que es concreten amb detall suficient les actuacions a realitzar durant el mandat per l’equip de Govern. Consulto en www.bcn.cat, apartat “Ajuntament” i dins d’ell en “Acció de Govern” i “Pla d’Actuació Municipal”, i arribo al document que descriu les actuacions previstes pel mandat: http://w3.bcn.es/fitxers/participacio/pam/pamdef.223.pdf. Faig una cerca per “Diagonal” i apareix la previsió de diverses actuacions puntuals a l’avinguda, però en cap lloc que es parli de la seva reforma o rehabilitació. Per tant, en el supòsit que jo hagi votat algun dels partits de l’equip de govern ara fa gairebé tres anys, en aquell moment ni em van parlar del tema ni me’l vaig plantejar. Certament que en el punt 4.3.3.4 del document (pàg. 151) es diu que “Concretarem l’ampliació de la xarxa de tramvia i, en particular, de la connexió Trambaix-Trambesòs” i en el 4.3.3.5, a la mateixa pàgina, es declara com “projecte cabdal” cercar acords necessaris amb la Generalitat sobre diversos intercanviadors, en la relació dels quals figura “Diagonal (autobús, metro, tramvia)”. No sé si queda clar que al parlar d’aquests temes en aquestes paraules s’està fent referència a la reforma de la Diagonal.

Però suposem que tot aquest raonament és d’algú que no té tot el dia per seguir els entramats polítics ni llegir entre línies i que no ha sabut trobar el que busca. Podria continuar sent vàlid el raonament de l’editorial que estem comentant, sempre i quan els programes electorals dels partits siguin el factor que fan decidir el vot dels ciutadans.

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (www.ceo.gencat.cat) publica periòdicament els Baròmetres d’Opinió Política, amb una bateria de preguntes que intenta copsar l’opinió ciutadana sobre la situació política a Catalunya. En els números 367, 419 i 518 s’efectuen preguntes concretes sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, Parlament Espanyol i Parlament Europeu, respectivament, algunes de les quals es refereixen a l’impacte de la campanya electoral en el vot. La sèrie de preguntes no és homogènia, però es pot observar que en el cas català, un 58,9% dels entrevistats varen seguir amb poc o cap interès la campanya i un 36% va llegir el programa electoral d’algun partit. En el cas espanyol i europeu, on les preguntes són més homogènies i el qüestionari està més elaborat, la campanya electoral fou seguida amb poc o cap interès pel 43% i 70% dels enquestats respectivament. Entre els que van seguir la campanya amb interès, en el cas de les eleccions al Parlament Espanyol a un 75% li va servir poc o gens per decidir el seu vot; en el cas de les eleccions europees, a un 83%.

Segur, doncs, que els partits guanyen unes eleccions d’acord amb un programa que han d’aplicar i resulta ociós demanar l’opinió dels ciutadans sobre qüestions concretes?

D’altra banda, aquest lloc no pretén discutir la coherència o no del sistema de disciplina de vot que els partits acostumen a implantar entre els seus càrrecs electes, però cal demanar al mateix als ciutadans? Si jo he votat al partit X, he de combregar amb tot el que decideix? No em poden permetre manifestar (de forma vinculant, s’entén, no només escrivint a la xarxa o a una carta al director d’un diari) la meva opinió sobre qüestions concretes? Si calgués desplegar per a cada consulta tota la maquinària electoral i de votacions a les que estem acostumats, la qüestió té fàcil resposta, però si a través d’Internet em puc assabentar de les alternatives i manifestar la meva opinió, només caldria desenvolupar un mecanisme de votació electrònica adient. I això ja existeix, i sinó que li preguntin als estonians o d’aquí uns dies als barcelonins o a la Guàrdia Civil, que ja fa anys efectua les eleccions als seus representants laborals de forma electrònica.